Midnight city

EN 3ª PERSONA

Un grup de nois que tenien entre 2 i 16 anys estaven tancats en un internat. La més gran es deia Maia, tenia 16 anys i els seus poders es basaven en la vista, per exemple podia canviar de canal sense tocar el comandament de la televisió. Després venia l’Agnès que tenia 15 anys i ella podia, amb la ment, saber què deien les cartes sense mirar-les.  El noi més gran es deia Marc, era el líder del grup, tenia 13 anys i ell llegia els pensaments de la gent. L’Aitor tenia 12 anys, era el més intel·ligent. Finalment l’Etna, que era la més petita del grup, tenia 5 anys, podia aixecar pesos impensables. Aquest grup es va conèixer a l’internat. Se sentien molt malament, estaven tristos. El motiu per el qual estaven tancats era perquè estudiaven la seva ment mentre utilitzaven els seus poders telequinètics. Un dia, en Marc va decidir que tot el grup havien d’escapar-se. Ell anava al capdavant de l’expedició per organitzar la fugida. Van sortir utilitzant els seus poders, corrents, cridant de felicitat, lliures, intentant escapar-se dels guardes de l’orfenat.  La Maia, quan els guardes estaven a punt d’atrapar el grup, amb la seva mirada, va apagar les llanternes i espantà els guardes. La resta del grup va seguir corrent i ella tot seguit va unir-se amb ells.  Després d’hores de caminar, van trobar un magatzem abandonat. Van entrar i van començar a practicar i a jugar amb els seus poders. S’ho van passar molt bé, junts formaven una gran família. En Marc va decidir pujar per unes escales que va trobar amagades darrere una paret. Els altres el van seguir però amb una certa distància per precaució, per si passava algun fet estrany. Quan van arribar al teulat van veure com es ponia el Sol. En aquell moment eren els nois més feliços del món perquè eren definitivament lliures, podien fer el que volien i estaven junts, que era el més important per ells. Ells desitjaven poder continuar junts, per sempre més.

EN 1ª PERSONA

Som un grup de nois que ens vam conèixer a l’internat, on vivim actualment. Estem tristos,  infeliços... Estem internats perquè ens obliguen a utilitzar els nostres poders telequinètics per desprès estudiar-nos la ment. Jo em dic Marc, tinc 13 anys, sóc el líder del grup i jo puc llegir el que pensen les persones . La Maia és la més gran del grup, té 16 anys i els seus poders es basen en la vista, per exemple pot moure objectes només concentrant-se i mirant-los fixament. Després hi ha l’Agnès que té 15 anys. Ella només mirant la persona pot saber el que pensen, també pot endevinar què diuen les cartes sense llegir-les. Hi ha un altre noi que es diu Aitor, té 12 anys i és el més intel·ligent del grup. La més petita és l’Etna que té 5 anys, ella pot aixecar pesos 6 vegades més gran que el seu propi pes (ho aconsegueix només pensat que ho vol aixecar). Els professors ens tracten malament. Un dia, un d’ells em va agafar molt fort perquè jo no volia fer servir els meus poders i em va obligar a fer-ho, (però jo estava cansat d’aguantar aquells tractes). Aquella mateixa nit tots els del grup m’estaven observant, jo dormia i quan em vaig despertar , vam decidir escapar-nos. Tots vam sortir corrents de l’internat, gracies als nostres poders vam aconseguir escapar-nos i despistar els guardes. Al matí, desprès de caminar molt, vam trobar un magatzem abandonat. Vam entrar, i vam començar a jugar amb els nostres poders. En aquell moment ens sentíem feliços, lliures. Junts som una gran família. Al cap d’una estona vaig fer un volta per dins del magatzem i vaig trobar unes escales amagades, que no es podien veure des de l’entrada ja que eren darrere una paret. Després vaig decidir pujar, els altres em van seguir. Les escales anaven a parar al sostre del magatzem. Junts vam veure com es ponia el Sol. Ens vam agafar les mans i vaig demanar un desig: que per sempre puguem estar junts i estar tan units com fins ara. Tots diem ben fort: que es compleixi!!