Coses de la providència - Pere Calders

L’autor de “Coses de la providència” és Pere Calders i Rossinyol. Va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912 i va morir el 21 de juliol de 1994. Va ser un dels escriptors catalans més populars del segle XX, també va destacar com a contista i dibuixant. Era fill de l'escriptor i traductor Vicenç Calders i Arús. Calders va viure tota la seva infantesa a Sant Cugat del Vallès. Al 1920 va anar a viure a la ciutat de Barcelona. Allà va estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts. Més tard va treballar com a dibuixant i col·laborador a "El Diario Mercantil", a la revista "L'esquella de la Torratxa", i al diari "l'Avui" (on va publicar el seu primer conte). L'any 1936 va publicar un recull de relats breus "El primer arlequí" i la novel·la "La glòria del doctor Larén". Poc després de començar la Guerra Civil Espanyola, va prendre una postura de compromís i va començar a col·laborar amb publicacions d'àmbit polític. En aquesta època va escriure els contes de "L'any de la meva gràcia" i "La cèl·lula", aquesta última no es va arribar a publicar mai. El 1937 s'allista voluntari a l'exèrcit de la República. Destinat a Terol va exercir de cartògraf. Va ser capturat i ingressat al camp de concentració de Prats de Molló. Va escapar i va exiliar-se primer a França i més tard a Mèxic on va viure durant 23 anys. Va rebre ajuda econòmica de Josep Carner i va treballar a diverses publicacions i editorials. Després del seu exili torna a Barcelona on va col·laborar a "Canigó", "Serra d'Or", "El Temps" i al "Avui". El 1984 es comencen a publicar les seves "Obres completes", dins de la col·lecció "Clàssics catalans del segle XX". Al 1986 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. De Calders convé destacar el seu estil literari "realisme màgic", doncs a partir d'un llenguatge senzill crea situacions inversemblants. 

Aquest relat, va ser escrit al 1955 i forma part d’un llibre anomenat “Cròniques de la veritat oculta” que està format per diferents relats.

“Coses de la providència” és una història que comença amb una retrospecció de 2 anys. Un dia, el protagonista està content perquè li han comunicat un augment de sou, així que decideix anar a donar una volta i posar-se la millor roba que té. Mentre passeja, s’adona que s’ha deixat les claus a casa seva, però no es preocupa perquè a casa seva hi ha la Irene, la seva serventa qui li podrà obrir la porta. Quan arriba a casa seva, truca a la porta. Quan la porta s’obre, es troba amb un senyor i la seva família. El protagonista no entén res, es troba davant de casa seva, però la seva casa està habitada per una altra família, la decoració és la mateixa que la del protagonista, la distribució de la casa, el mobiliari, tot. El pare de família (Ernest) el convida entrar i quedar-se a dinar. El senyor Ernest i la seva família, decideixen explica-li la seva història. Fa anys enrere, l’Ernest havia viscut una situació similar al protagonista. Sense ell saber-ho havia arribat a casa la Dolors amb un bloc de gel, ell tampoc entenia res del que estava passant, però va acabar casant-se amb ella i ara estaven feliçment casats. D’aquesta manera, la dona de l’Ernest i mare de la Clara, li diu al protagonista que tot és cosa del destí, i com que el protagonista no vol desobeir el destí, s’acaba casant amb la Clara. Dos anys desprès, està explicant aquesta història i sempre s’ha preguntat què se n’havia fet de la Irene.

Aquest text, és narratiu i es poden distingir les 3 parts. Si parlem de la introducció va des de “Me’n recordo molt bé” fins a “amb una bata ratllada de blau i de blanc com la que jo usava” on explica que s‘ha deixat les claus i on senyor obra la porta de casa seva. Pel que fa al nus, va des de “—Dispenseu —vaig dir—“ fins a “que després de tot és una bona noia...»” perquè explica tot el que es troba a casa seva i la historia de l’Ernest. Finalment, el desenllaç va des de “La curta narració del senyor Ernest” fins a devia fer, de la pobra Irene?»” perquè és on finalment el protagonista decideix quedar-se amb la Clara.  El tema principal de la narració és el destí i les seves complicacions. Si parlem del to de la narració, és humorístic i irònic, per exemple quan explica que el senyor Ernest va vestit igual que el protagonista, o quan explica la història de l’Ernest com va conèixer la Dolors. També hi ha surrealisme quan explica que l’Ernest havia anat fins a casa la Dolors amb un bloc de gel. El registre és literari i culte i també hi ha paraules com per exemple hom, plau, esquitllentes, clarivident, capgirells, foll, esma, filigranes … són paraules que m’han cridat l’atenció perquè actualment no s’utilitzen gaire, però tot i així s’entenen. Si parlem del narrador, és en primera persona, el protagonista narra la història des de la seva perspectiva.

En aquest text, predomina l’acció, tot i que la part de la descripció és molt important perquè sense la descripció de l’inici, on explica com es sent el protagonista i com va vestit, la descripció de com arriba a casa seva i com és la distribució perquè sense aquesta no podria captar l’atenció del lector. Si parlem de figures retòriques, hi ha personificacions com: “la felicitat truca a la porta”, també hi ha comparacions com: “em feia seguir com si una mà poderosa m’empenyés pel clatell”, “se m’esmunyia de les mans com un peix viu”.

Si parlem de la provocació, tot comença amb el fet que arriba a casa seva i troba una família humil vivint-hi. Ells diuen que des de sempre viuen allà, fins i tot en els papers hi posa el nom de la família.  Crida molt l’atenció perquè es troba amb un home vestit igual que ell, que esta vivint a casa seva, amb la mateixa distribució i decoració. Des d’aquest moment, la historia capta l’atenció del lector fins al final. La solució que troba al protagonista a aquesta provocació és sobtada perquè s’acaba casant amb la Clara.

Quan he començat a llegir la narració m’ha costat una mica entendre de què anava la història, però quan he llegit que el protagonista havia perdut les claus, no he pogut parar de llegir fins al final. M’ha agradat molt perquè la provocació és molt encertada i captadora.  El final m’ha cridat l’atenció perquè no creia que el protagonista s’acabés casant amb la Clara. Aquesta narració s’entén perfectament per a la nostra edat, així que qualsevol persona ho podria llegir. És molt diferent a totes les altres narracions que hem llegit aquest curs perquè comença com una rutina i la provocació canvia completament la seva vida.

La Fontana di Trevi

Tot va començar una nit d’estiu a Roma, davant la Fontana di Trevi. La Dàlia estava de vacances de final de carrera amb totes les seves amigues. Totes havien estudiat medicina a Barcelona i com que s’havien tret la carrera amb molt bona nota van decidir anar de viatge juntes. Aquella nit va ser molt especial i inoblidable per la Dalia. Estaven totes davant la Fontana di Trevi. La Fontana era enorme, l’estructura increïble estava ben il·luminada, i l’aigua brillava com mai abans havia vist. L’escultura de Neptú era enorme, molt ben detallada, semblava fins i tot que Neptú era una persona real. 

La Dàlia, la Maria, la Carina, la Kate i la Lucia estaven fent-se les típiques fotos davant la fontana, tirant la moneda per demanar el desig, etc., quan de cop la Dàlia va reconèixer entre la multitud de gent un dels seus ídols preferits, el seu amor platònic. En aquell moment quasi li ve un atac de nervis. La Dàlia era la més tímida del grup, per aquest motiu la Kate va anar cap a en Jacob, el cantant i amor platònic de la Dàlia, a demanar-li unes fotos i a presentar-li la seva amiga Dàlia. En Jacob es va enamorar de seguida de la Dàlia, i com que ell era el seu amor platònic, van voler quedar algun dia més per Roma abans que ell marxès a una altra ciutat seguint la seva gira de concerts. Van estar passejant tota la nit per Roma. De la Fontana, van anar passejant fins a la Piazza Spagna on es van asseure’s a les escales, i van estar parlant sobre diferents temes per conèixer més coses l’un de l’altre. En Jacob, la va acompanyar fins a l’hotel amb la limusina. L’endemà van quedar per anar a visitar el Colosseu. A la Dalia li va encantar. Es va fixar amb la gran construcció del segle I. Va al·lucinar amb les vistes, l’estructura del monument i imaginant-se com es va edificar, encara va admirar més aquell monument. L’endemà en Jacob ja marxava cap a Londres, així que van anar a la Piazza Navona, on es van fer fotos amb les dos fonts, van sopar a un dels restaurants de la plaça, i desprès van asseure’s a un dels bancs davant la font, mentre es menjaven un gelat deliciós. Gràcies a la Kate, la Dàlia va poder començar una relació romàntica amb en Jacob.

Com que en Jacob era un cantant famós, la Dàlia i ell, no podien veure’s molt sovint ni quedar, per tant quan quedaven per passar una estona junts, vivien al màxim cada minut que tenien. Per celebrar el seu aniversari, van decidir viatjar fins a Roma de vacances.

En el moment que feia dos anys justos del seu aniversari, tornaven estar davant la Fontana di Trevi. En aquell moment, en Jacob es va agenollar davant seu, demanant-li  matrimoni. Ella va quedar en shock, però de seguida va respondre que sí, que es volia casar amb ell. En aquell moment va tenir un flashback. Se’n va recordar de la llegenda que li havien explicat les seves amigues sobre les monedes que tiraves a la Fontana i el seu significat. En aquell moment no va fer gaire cas del significat, però tot i així va decidir tirar les tres monedes, això significava que es podria casar amb el seu amor. Quan va tirar les monedes, no hi creia. Però actualment no es penedeix d’haver-les tirat, perquè si no ho hagués fet, possiblement ara no estaria promesa amb en Taylor.  

ELS ANIMALS DE COMPAYIA

Tenir un animal de companyia a casa, sigui un gos, un gat, o un altre animal crec que pot aportar beneficis a la gent de la casa, siguin nens, adults o gent gran. Vosaltres teniu algun animal? Quan vas a una botiga i veus aquells gossos, gats, ocells petits, tant bonics i indefensos no et venen ganes de quedar-te’ls?. En el meu cas em venen moltíssimes ganes d’emportar-me’ls a casa. Vosaltres mai heu tingut aquesta sensació? No teniu ganes de tenir un membre més a la vostra família que us faci companyia durant uns anys? Us animo que ho proveu.

Quan decideixes emportar-te l’animal que més t’ha agradat no és per jugar només amb ell. També l’has de cuidar i aquest fet suposa una responsabilitat. Els animals no només són un entreteniment.                                                                             

Tenir animals de companyia ajuda a millorar la qualitat de vida de les persones i  aporten molts beneficis personals tan com socials. Per exemple ajuden a expressar més els teus sentiments cap afora, i no quedar-te’ls per tu. En el cas dels autistes els ajuda molt a relacionar-se, a tranquil·litzar-los, i millora una miqueta la seva qualitat vida. També es fan teràpies amb animals, a persones afectades per altres malalties relacionades amb el sistema nerviós, la gent gran...

Jo tinc un gat, quan era petita sempre volia un gos, no m’agradaven els gats, però quan en vaig trobar un al carrer, me’l vaig quedar. Al principi no tenia gaire relació amb ell, però actualment som inseperables. En alguns casos quan estava trista ell no se separava de mi. Tot i així els animals no són com persones adultes, els has de cuidar i també estimar, necessiten molta atenció. En el cas del manteniment és força car, ja que mengen força i els has de portar al veterinari. Si parlem d’una família que tenen un nen molt petit, sempre els fa por acollir un gos o un gat, per si els fa mal. Tot i així està àmpliament acceptat que conviure amb un animal pot ser altament beneficiós per a un nen petit en molts sentits: fer-se responsable de part de les cures de la mascota, tenir un vincle especial d'amistat amb una altra espècie millora l'empatia i fins i tot veure’l morir és positiu, ja que ajuda que assumeixin de manera més fàcil i natural el cicle de la vida. Els animals són molt lleials, poden protegir la casa dels lladres, en el cas dels gossos. Si parlem dels gats poden ajudar en la vigilància de rates i ratolins. Crec que l’inconvenient més gran és que deixen pèl a tots els jerseis, coixins imantes, en el cas dels gossos, gats, conills, etc... També et  poden mossegar o esgarrapar si els molestes. Però hi ha altres animals de companyia com peixos, serps, tortugues... Aquests animals no sembla que puguin ser tan estimats, però també fan molta companyia.

En conclusió crec que si valorem els beneficis i inconvenients, tenir un animal és beneficiós per a les persones. Actualment no sé què faria sense el meu gat. És un membre més de la família i me l’estimo molt. Els que ja tingueu animals segurament que m’entendreu, però els que no en teniu, no voleu tenir aquesta sensació? No voleu experimentar els vostres sentiments amb un animal? Jo us animo que ho proveu, a que tingueu algun animal perquè val molt la pena. Us hi atreviu?

 

El gat negre

L’autor d’ “El gat negre” és Edgar Allan Poe. Va néixer el 19 de gener de 1809 a Boston i va morir el 7 d’octubre de 1849 a Baltimore, quan només tenia 40 anys. Va ser un escriptor romàntic anglès dels Estats Units d’Amèrica. Va escriure poesia, novel·la i relats curts. Va ser conegut per escriure relats fantàstics i d’horror. Va ser el segon fill de la parella i quan la mare va tornar a quedar-se embarassada, el pare els va abandonar. Al 1811 Elisabeth va morir i Edgar va ser acollit, sense que l’adoptessin legalment per un matrimoni del qual va heretar el cognom Allan. Des dels setze o disset anys va tenir problemes alcohòlics. Els seus primers dos llibres van der de poesia.  El 14 de gener de 1832 va publicar el seu primer conte dels 67 que va publicar durant tota la vida.

“El gat negre” va ser publicat el 19 d’agost de 1843 al Saturday Evening Post de Nova York, amb el títol original The Black cat. Però el llibre on hi ha “El gat negre”, es va publicar al 2006, juntament amb altres relats d’Allan Poe. “El gat negre” explica la història  d’un pres. Aquest pres explica tot el que ha fet abans que el tanquin a la presó i el motiu pel qual el tanquen. Tot comença quan assassina el seu gat negre. Temps després, adopta un gat negre, però amb una taca blanca. Es pensa que el gat el persegueix sempre. Va veient com la taca blanca agafa la forma d’una forca. Al cap d’un temps ell baixa al soterrani on vivien i el gat el segueix. Agafa una destral per matar al gat, però la dona para la destral. El protagonista s’enfada i clava la destral al cap de la seva dona. El protagonista va pensant com amagar el cos i finalment decideix emparedar-la dins el soterrani.

El tema és l’empitjorament mental del protagonista per culpa de l’alcohol perquè al principi li encantava estar amb el seu primer gat, però a mesura que va passant el temps, el seu odi contra el gat va augmentant. Pel que fa al to del conte, és macabre, fosc i de terror perquè explica com el caràcter del protagonista va empitjorant i com acaba malament. Per exemple és macabre perquè explica com mata la seva dona i no es penedeix, només es preocupa del que ha de fer amb el cos mort, i això no és el pitjor, sinó que decideix emparedar-la sense cap remordiment.

Si parlem de la forma del text, el llenguatge és estàndard perquè la història es pot entendre perfectament, tot i que hi ha algunes paraules que consten. Com per exemple aversió. Per anomenar el gat el protagonista utilitza metàfores com: el monstre, la bèstia... També utilitza paraules com aversió per posar en tensió al lector.

Si parlem del temps hi ha una retrospecció perquè comença quan ja està tancat a la cel·la i explica tot el que ha fet i els motius perquè el tanquen. El ritme és força ràpid i lineal perquè es veu com va empitjorant i ràpid perquè amb poc espai explica tot el que passa durant anys. Pel que fa als personatges hi ha el protagonista, el gat i la dona. El protagonista és un personatge rodó perquè es veu com va evolucionant negativament. És un home amb pensaments negatius, està molt segur d’ell mateix perquè no es preocupa dels seus actes, ni quan la policia baixa al soterrani i ell mateix pica la paret perquè el descobreixin. És força psicòpata perquè desprès de matar la dona se sent tranquil, dorm bé. Pensa que el món va encontra d’ell, però tot i això és religiós perquè té remordiments quan li treu l’ull al seu primer gat i per aquest motiu decideix matar-lo. El gat té un paper principal perquè és molt importat en el desenllaç i en l’empitjorament del protagonista. Físicament és tot negre però té una taca blanca que va canviat de forma fins a convertir-se en una forca. En aquesta taca el protagonista hi veu reflectit el seu futur. Pel que fa al tipus de narrador és en primera persona, protagonista perquè explica els fets, per exemple, la història comença dient que actualment està tancat a la presó i desprès retrocedeix fins al moment en què tot va començar. La narració es desenvolupa al segle XIX i el lloc on es desenvolupa és a la presó, on comença la història, a la casa on viu el protagonista, i al soterrani on mata la dona i intenta matar el gat.

Finalment crec que “El gat negre” és una història curta però intensa ja que té un ritme ràpid i el mal va augmentant. El desenllaç es pot intuir, però quan el llegeixes et quedes impactat perquè descriu de tal forma la situació en què es troben el gat i la dona dintre la paret que et fa venir pell de gallina.  Si comparem “La mà dissecada” i “El gat negre” podem veure que relativament s’assemblen, perquè tots dos són de terror, són macabres perquè una explica com juga amb una mà dissecada i l’altre descriu com mata sense tenir remordiments. Per mi “El gat negre” és una història més impactant que “La mà dissecada”, tot i que, a tots dos relats pots intuir el que pot passar. Tots dos escriptors són més o menys de la mateixa època, escriuen relats de terror, misteri, però en la meva opinió, Edgar Allan Poe sap utilitzar expressions i paraules amb les quals pots entrar més dintre el relat. 

Midnight city

EN 3ª PERSONA

Un grup de nois que tenien entre 2 i 16 anys estaven tancats en un internat. La més gran es deia Maia, tenia 16 anys i els seus poders es basaven en la vista, per exemple podia canviar de canal sense tocar el comandament de la televisió. Després venia l’Agnès que tenia 15 anys i ella podia, amb la ment, saber què deien les cartes sense mirar-les.  El noi més gran es deia Marc, era el líder del grup, tenia 13 anys i ell llegia els pensaments de la gent. L’Aitor tenia 12 anys, era el més intel·ligent. Finalment l’Etna, que era la més petita del grup, tenia 5 anys, podia aixecar pesos impensables. Aquest grup es va conèixer a l’internat. Se sentien molt malament, estaven tristos. El motiu per el qual estaven tancats era perquè estudiaven la seva ment mentre utilitzaven els seus poders telequinètics. Un dia, en Marc va decidir que tot el grup havien d’escapar-se. Ell anava al capdavant de l’expedició per organitzar la fugida. Van sortir utilitzant els seus poders, corrents, cridant de felicitat, lliures, intentant escapar-se dels guardes de l’orfenat.  La Maia, quan els guardes estaven a punt d’atrapar el grup, amb la seva mirada, va apagar les llanternes i espantà els guardes. La resta del grup va seguir corrent i ella tot seguit va unir-se amb ells.  Després d’hores de caminar, van trobar un magatzem abandonat. Van entrar i van començar a practicar i a jugar amb els seus poders. S’ho van passar molt bé, junts formaven una gran família. En Marc va decidir pujar per unes escales que va trobar amagades darrere una paret. Els altres el van seguir però amb una certa distància per precaució, per si passava algun fet estrany. Quan van arribar al teulat van veure com es ponia el Sol. En aquell moment eren els nois més feliços del món perquè eren definitivament lliures, podien fer el que volien i estaven junts, que era el més important per ells. Ells desitjaven poder continuar junts, per sempre més.

EN 1ª PERSONA

Som un grup de nois que ens vam conèixer a l’internat, on vivim actualment. Estem tristos,  infeliços... Estem internats perquè ens obliguen a utilitzar els nostres poders telequinètics per desprès estudiar-nos la ment. Jo em dic Marc, tinc 13 anys, sóc el líder del grup i jo puc llegir el que pensen les persones . La Maia és la més gran del grup, té 16 anys i els seus poders es basen en la vista, per exemple pot moure objectes només concentrant-se i mirant-los fixament. Després hi ha l’Agnès que té 15 anys. Ella només mirant la persona pot saber el que pensen, també pot endevinar què diuen les cartes sense llegir-les. Hi ha un altre noi que es diu Aitor, té 12 anys i és el més intel·ligent del grup. La més petita és l’Etna que té 5 anys, ella pot aixecar pesos 6 vegades més gran que el seu propi pes (ho aconsegueix només pensat que ho vol aixecar). Els professors ens tracten malament. Un dia, un d’ells em va agafar molt fort perquè jo no volia fer servir els meus poders i em va obligar a fer-ho, (però jo estava cansat d’aguantar aquells tractes). Aquella mateixa nit tots els del grup m’estaven observant, jo dormia i quan em vaig despertar , vam decidir escapar-nos. Tots vam sortir corrents de l’internat, gracies als nostres poders vam aconseguir escapar-nos i despistar els guardes. Al matí, desprès de caminar molt, vam trobar un magatzem abandonat. Vam entrar, i vam començar a jugar amb els nostres poders. En aquell moment ens sentíem feliços, lliures. Junts som una gran família. Al cap d’una estona vaig fer un volta per dins del magatzem i vaig trobar unes escales amagades, que no es podien veure des de l’entrada ja que eren darrere una paret. Després vaig decidir pujar, els altres em van seguir. Les escales anaven a parar al sostre del magatzem. Junts vam veure com es ponia el Sol. Ens vam agafar les mans i vaig demanar un desig: que per sempre puguem estar junts i estar tan units com fins ara. Tots diem ben fort: que es compleixi!!

La mà dissecada

L’autor de ‘La mà dissecada’ és Henry René Albert Guy de Maupassant. Va néixer el 1850  a Miromesnil, França i va morir el 1893 a Passy, França. Va ser un novel·lista francès popular del segle XIX. Va rebre una educació religiosa, però el 1868 va provocar la seva expulsió del seminari. El 1880 va escriure el seu primer èxit: Las noches de Medan. El 1892 després d’intentar-se suïcidar, el van ingressar al manicomi de Paris, on va morir.  “La mà dissecada” és un text narratiu de terror, forma part del llibre: ‘La tomba i altres contes d’horror’ publicat el 2003.

“La mà dissecada” explica la història d’un noi i el seu amic Pierre. Un vespre Pierre arriba a casa d’uns amics. Els amics estan bevent, explicant acudits i parlant sobre pintura, literatura, i mentre parlen, Pierre decideix treure una mà dissecada que portava dins la butxaca. Aquesta mà era la d’un criminal del 1736. L’endemà el protagonista decideix anar a casa d’en Pierre a veure com li va tot. Pierre ha decidit penjar la mà a la campana de la porta, però el propietari de la casa on viu, decideix anar-hi. Quan el propietari arriba a la casa li diu a Pierre que la mà de la porta i tot seguit decideix posar-la a la campana de la seva alcova. L’endemà a les 6 del matí truquen a l’amic de Pierre, ha passat un fet horrible a la nit. Quan arriba a l’habitació de Pierre ja hi ha la policia; al llit, hi ha el cos de Pierre inconscient.  Quan l’amic mira l’alcova no troba la mà que el dia anterior havia col·locat Pierre. Des d’aquest moment Pierre no torna a ser el mateix i finalment mor a l’hospici delirant. Quan van a enterrar el cos a Normandia, els treballadors mentre buscaven un lloc per poder col·locar el cos de Pierre van trobar un taüt. Els enterradors van fer saltar la tapa i a dins hi van veure un esquelet amb un monyó tallat.

“La mà dissecada” al principi té un to irònic i festiu perquè Pierre i els seus amics mentre parlen fan bromes i diuen ironies. Per exemple quan Pierre treu la mà i diu: -Us presento un gran criminal amic meu. O quan un dels amics li contesta a un altre: -I qui ha begut, beurà. Després que els amics marxen cada un a casa seva, el to canvia. Comença a ser pessimista, de terror, l’amic de Pierre es comença a preocupar, a somiar, dorm malament i té sensacions estranyes. La intenció de l’autor és moralitzar al lector perquè explica que no es pot jugar amb els morts ni riure’s d’ells. Pel que fa a l’estructura del text  la introducció va des de ‘’Ara fa uns vuit mesos’’ fins a ‘’cadascú tornà a casa seva’’. La introducció vas des d’aquests punts perquè explica com comença tota la història de la mà i Pierre. Pel que fa al nus que s’inicia a ‘’L’endemà vaig anar a casa de’’ i acaba a ‘’es creia perseguit per un espectre.’’ El nus va des d’aquestes parts perquè explica com es compliquen els fets. Explica com l’estat de Pierre va empitjorant. I el desenllaç va des de ‘’Un dia em va venir’’ fins al final, perquè es la part on s’explica la mort de Pierre i el seu enterrament. 

El registre és proper, espontani però quan acaba la festa dels amics és més estàndard perquè tot i que la gent no estigui informada sobre fets estranys o que només es llegeixi el relat tingui la edat que tingui excepte els menors de 10 anys poden seguir la historia, tot i que, hi ha algunes paraules que no s’utilitzen gaire. Hi ha alguns petits canvis de registre perquè aquest text es va escriure durant el segle XIX, i per aquest motiu apareixen algunes paraules que actualment no s’utilitzen gaire. Hi ha ironies per exemple Pierre diu que la mà li donarà pensaments seriosos cada nit. Hi ha una personificació que és la mà dissecada perquè la mà actua per si sola i a la vida real una mà no pot fer accions com per exemple matar a algú. Hi ha una sinestèsia que és: ‘’La mà pudia a malvat’’ perquè la mà està relacionada amb el sentit del tacte en comptes de l’olfacte.

 Els personatges principals són en Pierre, que és el protagonista, i l’amic que és el narrador. Pel que fa a la caracterització dels personatges és indirecta. Pierre és jove, atrevit, irònic, ja que es capaç de portar la mà d’un assassí amb ell i no li far por riure’s dels morts. L’amic de Pierre és amistós, jove, més responsable que Pierre i conscient de la veritat, del que passa.  El narrador és testimoni perquè és en primera persona i és amic de Pierre que és el protagonista i veu tot el que passa. El temps es basa en un flashback i a partir d’aquí és lineal cronològic. La narració es localitza al principi a casa de l’amfitrió, després a la casa de Pierre, a París i finalment a Normandia on enterren a Pierre, al segle XIX.

 Aquesta història no m’ha deixat indiferent perquè aquests temes no es llegeixen gaire sovint. Aquesta història en parlar d’una mà dissecada és força estrany, mai havia llegit res semblant i m’ha agradat. Té una funció alliçonadora perquè explica que no es bo riure dels morts, ni dels esperits. Una altre manera d’interpretar aquesta història és que has de fer mes cas als teus amics quan et donen consells i no agafar-te la vida rient. En conclusió que amb el tema dels morts no s’hi pot jugar. M’ha agradat molt perquè quan la comences a llegir no pots parar fins que l’acabes, és intrigant.  La recomanaria a tots els meus amics perquè es una lectura ràpida i senzilla, a més a més, és divertida i diferent a totes les altres lectures que normalment fem.