L’autor de “Coses de la providència” és
Pere Calders i Rossinyol. Va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912 i va
morir el 21 de juliol de 1994. Va ser un dels
escriptors catalans més populars del segle XX, també va destacar com a contista
i dibuixant. Era fill de l'escriptor i traductor Vicenç Calders i Arús. Calders
va viure tota la seva infantesa a Sant Cugat del Vallès. Al 1920 va anar a
viure a la ciutat de Barcelona. Allà va estudiar a l'Escola Superior de Belles
Arts. Més tard va treballar com a dibuixant i col·laborador a "El Diario
Mercantil", a la revista "L'esquella de la Torratxa", i al diari
"l'Avui" (on va publicar el seu primer conte). L'any 1936 va publicar
un recull de relats breus "El primer arlequí" i la novel·la "La
glòria del doctor Larén". Poc després de començar la Guerra Civil
Espanyola, va prendre una postura de compromís i va començar a col·laborar amb
publicacions d'àmbit polític. En aquesta època va escriure els contes de
"L'any de la meva gràcia" i "La cèl·lula", aquesta última
no es va arribar a publicar mai. El 1937 s'allista voluntari a l'exèrcit de la
República. Destinat a Terol va exercir de cartògraf. Va ser capturat i
ingressat al camp de concentració de Prats de Molló. Va escapar i va exiliar-se
primer a França i més tard a Mèxic on va viure durant 23 anys. Va rebre ajuda
econòmica de Josep Carner i va treballar a diverses publicacions i editorials.
Després del seu exili torna a Barcelona on va col·laborar a "Canigó",
"Serra d'Or", "El Temps" i al "Avui". El 1984 es
comencen a publicar les seves "Obres completes", dins de la
col·lecció "Clàssics catalans del segle XX". Al 1986 va rebre el
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. De Calders convé destacar el seu estil
literari "realisme màgic", doncs a partir d'un llenguatge senzill
crea situacions inversemblants.
Aquest relat,
va ser escrit al 1955 i forma part d’un llibre anomenat “Cròniques de la
veritat oculta” que està format per diferents relats.
“Coses de la
providència” és una història que comença amb una retrospecció de 2 anys. Un
dia, el protagonista està content perquè li han comunicat un augment de sou,
així que decideix anar a donar una volta i posar-se la millor roba que té.
Mentre passeja, s’adona que s’ha deixat les claus a casa seva, però no es
preocupa perquè a casa seva hi ha la Irene, la seva serventa qui li podrà obrir
la porta. Quan arriba a casa seva, truca a la porta. Quan la porta s’obre, es
troba amb un senyor i la seva família. El protagonista no entén res, es troba
davant de casa seva, però la seva casa està habitada per una altra família, la
decoració és la mateixa que la del protagonista, la distribució de la casa, el
mobiliari, tot. El pare de família (Ernest) el convida entrar i quedar-se a
dinar. El senyor Ernest i la seva família, decideixen explica-li la seva
història. Fa anys enrere, l’Ernest havia viscut una situació similar al
protagonista. Sense ell saber-ho havia arribat a casa la Dolors amb un bloc de
gel, ell tampoc entenia res del que estava passant, però va acabar casant-se
amb ella i ara estaven feliçment casats. D’aquesta manera, la dona de l’Ernest
i mare de la Clara, li diu al protagonista que tot és cosa del destí, i com que
el protagonista no vol desobeir el destí, s’acaba casant amb la Clara. Dos anys
desprès, està explicant aquesta història i sempre s’ha preguntat què se n’havia
fet de la Irene.
Aquest text, és
narratiu i es poden distingir les 3 parts. Si parlem de la introducció va des
de “Me’n recordo molt bé” fins a “amb una bata ratllada de blau i de blanc com
la que jo usava” on explica que s‘ha deixat les claus i on senyor obra la porta
de casa seva. Pel que fa al nus, va des de “—Dispenseu —vaig dir—“ fins a “que
després de tot és una bona noia...»” perquè explica tot el que es troba a casa
seva i la historia de l’Ernest. Finalment, el desenllaç va des de “La curta
narració del senyor Ernest” fins a devia fer, de la pobra Irene?»” perquè és on
finalment el protagonista decideix quedar-se amb la Clara. El tema principal de la narració és el destí
i les seves complicacions. Si parlem del to de la narració, és humorístic i
irònic, per exemple quan explica que el senyor Ernest va vestit igual que el
protagonista, o quan explica la història de l’Ernest com va conèixer la Dolors.
També hi ha surrealisme quan explica que l’Ernest havia anat fins a casa la
Dolors amb un bloc de gel. El registre és literari i culte i també hi ha
paraules com per exemple hom, plau, esquitllentes, clarivident, capgirells,
foll, esma, filigranes … són paraules que m’han cridat l’atenció perquè actualment
no s’utilitzen gaire, però tot i així s’entenen. Si parlem del narrador, és en
primera persona, el protagonista narra la història des de la seva perspectiva.
En aquest text, predomina l’acció, tot
i que la part de la descripció és molt important perquè sense la descripció de
l’inici, on explica com es sent el protagonista i com va vestit, la descripció
de com arriba a casa seva i com és la distribució perquè sense aquesta no
podria captar l’atenció del lector. Si parlem de figures retòriques, hi ha
personificacions com: “la felicitat truca a la porta”, també hi ha comparacions
com: “em feia seguir com si una mà poderosa m’empenyés pel clatell”, “se
m’esmunyia de les mans com un peix viu”.
Si parlem de la provocació, tot
comença amb el fet que arriba a casa seva i troba una família humil vivint-hi.
Ells diuen que des de sempre viuen allà, fins i tot en els papers hi posa el
nom de la família. Crida molt l’atenció
perquè es troba amb un home vestit igual que ell, que esta vivint a casa seva,
amb la mateixa distribució i decoració. Des d’aquest moment, la historia capta
l’atenció del lector fins al final. La solució que troba al protagonista a
aquesta provocació és sobtada perquè s’acaba casant amb la Clara.
Quan he començat a llegir la narració
m’ha costat una mica entendre de què anava la història, però quan he llegit que
el protagonista havia perdut les claus, no he pogut parar de llegir fins al
final. M’ha agradat molt perquè la provocació és molt encertada i
captadora. El final m’ha cridat
l’atenció perquè no creia que el protagonista s’acabés casant amb la Clara. Aquesta
narració s’entén perfectament per a la nostra edat, així que qualsevol persona
ho podria llegir. És molt diferent a totes les altres narracions que hem llegit
aquest curs perquè comença com una rutina i la provocació canvia completament
la seva vida.
