El gat negre

L’autor d’ “El gat negre” és Edgar Allan Poe. Va néixer el 19 de gener de 1809 a Boston i va morir el 7 d’octubre de 1849 a Baltimore, quan només tenia 40 anys. Va ser un escriptor romàntic anglès dels Estats Units d’Amèrica. Va escriure poesia, novel·la i relats curts. Va ser conegut per escriure relats fantàstics i d’horror. Va ser el segon fill de la parella i quan la mare va tornar a quedar-se embarassada, el pare els va abandonar. Al 1811 Elisabeth va morir i Edgar va ser acollit, sense que l’adoptessin legalment per un matrimoni del qual va heretar el cognom Allan. Des dels setze o disset anys va tenir problemes alcohòlics. Els seus primers dos llibres van der de poesia.  El 14 de gener de 1832 va publicar el seu primer conte dels 67 que va publicar durant tota la vida.

“El gat negre” va ser publicat el 19 d’agost de 1843 al Saturday Evening Post de Nova York, amb el títol original The Black cat. Però el llibre on hi ha “El gat negre”, es va publicar al 2006, juntament amb altres relats d’Allan Poe. “El gat negre” explica la història  d’un pres. Aquest pres explica tot el que ha fet abans que el tanquin a la presó i el motiu pel qual el tanquen. Tot comença quan assassina el seu gat negre. Temps després, adopta un gat negre, però amb una taca blanca. Es pensa que el gat el persegueix sempre. Va veient com la taca blanca agafa la forma d’una forca. Al cap d’un temps ell baixa al soterrani on vivien i el gat el segueix. Agafa una destral per matar al gat, però la dona para la destral. El protagonista s’enfada i clava la destral al cap de la seva dona. El protagonista va pensant com amagar el cos i finalment decideix emparedar-la dins el soterrani.

El tema és l’empitjorament mental del protagonista per culpa de l’alcohol perquè al principi li encantava estar amb el seu primer gat, però a mesura que va passant el temps, el seu odi contra el gat va augmentant. Pel que fa al to del conte, és macabre, fosc i de terror perquè explica com el caràcter del protagonista va empitjorant i com acaba malament. Per exemple és macabre perquè explica com mata la seva dona i no es penedeix, només es preocupa del que ha de fer amb el cos mort, i això no és el pitjor, sinó que decideix emparedar-la sense cap remordiment.

Si parlem de la forma del text, el llenguatge és estàndard perquè la història es pot entendre perfectament, tot i que hi ha algunes paraules que consten. Com per exemple aversió. Per anomenar el gat el protagonista utilitza metàfores com: el monstre, la bèstia... També utilitza paraules com aversió per posar en tensió al lector.

Si parlem del temps hi ha una retrospecció perquè comença quan ja està tancat a la cel·la i explica tot el que ha fet i els motius perquè el tanquen. El ritme és força ràpid i lineal perquè es veu com va empitjorant i ràpid perquè amb poc espai explica tot el que passa durant anys. Pel que fa als personatges hi ha el protagonista, el gat i la dona. El protagonista és un personatge rodó perquè es veu com va evolucionant negativament. És un home amb pensaments negatius, està molt segur d’ell mateix perquè no es preocupa dels seus actes, ni quan la policia baixa al soterrani i ell mateix pica la paret perquè el descobreixin. És força psicòpata perquè desprès de matar la dona se sent tranquil, dorm bé. Pensa que el món va encontra d’ell, però tot i això és religiós perquè té remordiments quan li treu l’ull al seu primer gat i per aquest motiu decideix matar-lo. El gat té un paper principal perquè és molt importat en el desenllaç i en l’empitjorament del protagonista. Físicament és tot negre però té una taca blanca que va canviat de forma fins a convertir-se en una forca. En aquesta taca el protagonista hi veu reflectit el seu futur. Pel que fa al tipus de narrador és en primera persona, protagonista perquè explica els fets, per exemple, la història comença dient que actualment està tancat a la presó i desprès retrocedeix fins al moment en què tot va començar. La narració es desenvolupa al segle XIX i el lloc on es desenvolupa és a la presó, on comença la història, a la casa on viu el protagonista, i al soterrani on mata la dona i intenta matar el gat.

Finalment crec que “El gat negre” és una història curta però intensa ja que té un ritme ràpid i el mal va augmentant. El desenllaç es pot intuir, però quan el llegeixes et quedes impactat perquè descriu de tal forma la situació en què es troben el gat i la dona dintre la paret que et fa venir pell de gallina.  Si comparem “La mà dissecada” i “El gat negre” podem veure que relativament s’assemblen, perquè tots dos són de terror, són macabres perquè una explica com juga amb una mà dissecada i l’altre descriu com mata sense tenir remordiments. Per mi “El gat negre” és una història més impactant que “La mà dissecada”, tot i que, a tots dos relats pots intuir el que pot passar. Tots dos escriptors són més o menys de la mateixa època, escriuen relats de terror, misteri, però en la meva opinió, Edgar Allan Poe sap utilitzar expressions i paraules amb les quals pots entrar més dintre el relat. 

Midnight city

EN 3ª PERSONA

Un grup de nois que tenien entre 2 i 16 anys estaven tancats en un internat. La més gran es deia Maia, tenia 16 anys i els seus poders es basaven en la vista, per exemple podia canviar de canal sense tocar el comandament de la televisió. Després venia l’Agnès que tenia 15 anys i ella podia, amb la ment, saber què deien les cartes sense mirar-les.  El noi més gran es deia Marc, era el líder del grup, tenia 13 anys i ell llegia els pensaments de la gent. L’Aitor tenia 12 anys, era el més intel·ligent. Finalment l’Etna, que era la més petita del grup, tenia 5 anys, podia aixecar pesos impensables. Aquest grup es va conèixer a l’internat. Se sentien molt malament, estaven tristos. El motiu per el qual estaven tancats era perquè estudiaven la seva ment mentre utilitzaven els seus poders telequinètics. Un dia, en Marc va decidir que tot el grup havien d’escapar-se. Ell anava al capdavant de l’expedició per organitzar la fugida. Van sortir utilitzant els seus poders, corrents, cridant de felicitat, lliures, intentant escapar-se dels guardes de l’orfenat.  La Maia, quan els guardes estaven a punt d’atrapar el grup, amb la seva mirada, va apagar les llanternes i espantà els guardes. La resta del grup va seguir corrent i ella tot seguit va unir-se amb ells.  Després d’hores de caminar, van trobar un magatzem abandonat. Van entrar i van començar a practicar i a jugar amb els seus poders. S’ho van passar molt bé, junts formaven una gran família. En Marc va decidir pujar per unes escales que va trobar amagades darrere una paret. Els altres el van seguir però amb una certa distància per precaució, per si passava algun fet estrany. Quan van arribar al teulat van veure com es ponia el Sol. En aquell moment eren els nois més feliços del món perquè eren definitivament lliures, podien fer el que volien i estaven junts, que era el més important per ells. Ells desitjaven poder continuar junts, per sempre més.

EN 1ª PERSONA

Som un grup de nois que ens vam conèixer a l’internat, on vivim actualment. Estem tristos,  infeliços... Estem internats perquè ens obliguen a utilitzar els nostres poders telequinètics per desprès estudiar-nos la ment. Jo em dic Marc, tinc 13 anys, sóc el líder del grup i jo puc llegir el que pensen les persones . La Maia és la més gran del grup, té 16 anys i els seus poders es basen en la vista, per exemple pot moure objectes només concentrant-se i mirant-los fixament. Després hi ha l’Agnès que té 15 anys. Ella només mirant la persona pot saber el que pensen, també pot endevinar què diuen les cartes sense llegir-les. Hi ha un altre noi que es diu Aitor, té 12 anys i és el més intel·ligent del grup. La més petita és l’Etna que té 5 anys, ella pot aixecar pesos 6 vegades més gran que el seu propi pes (ho aconsegueix només pensat que ho vol aixecar). Els professors ens tracten malament. Un dia, un d’ells em va agafar molt fort perquè jo no volia fer servir els meus poders i em va obligar a fer-ho, (però jo estava cansat d’aguantar aquells tractes). Aquella mateixa nit tots els del grup m’estaven observant, jo dormia i quan em vaig despertar , vam decidir escapar-nos. Tots vam sortir corrents de l’internat, gracies als nostres poders vam aconseguir escapar-nos i despistar els guardes. Al matí, desprès de caminar molt, vam trobar un magatzem abandonat. Vam entrar, i vam començar a jugar amb els nostres poders. En aquell moment ens sentíem feliços, lliures. Junts som una gran família. Al cap d’una estona vaig fer un volta per dins del magatzem i vaig trobar unes escales amagades, que no es podien veure des de l’entrada ja que eren darrere una paret. Després vaig decidir pujar, els altres em van seguir. Les escales anaven a parar al sostre del magatzem. Junts vam veure com es ponia el Sol. Ens vam agafar les mans i vaig demanar un desig: que per sempre puguem estar junts i estar tan units com fins ara. Tots diem ben fort: que es compleixi!!

La mà dissecada

L’autor de ‘La mà dissecada’ és Henry René Albert Guy de Maupassant. Va néixer el 1850  a Miromesnil, França i va morir el 1893 a Passy, França. Va ser un novel·lista francès popular del segle XIX. Va rebre una educació religiosa, però el 1868 va provocar la seva expulsió del seminari. El 1880 va escriure el seu primer èxit: Las noches de Medan. El 1892 després d’intentar-se suïcidar, el van ingressar al manicomi de Paris, on va morir.  “La mà dissecada” és un text narratiu de terror, forma part del llibre: ‘La tomba i altres contes d’horror’ publicat el 2003.

“La mà dissecada” explica la història d’un noi i el seu amic Pierre. Un vespre Pierre arriba a casa d’uns amics. Els amics estan bevent, explicant acudits i parlant sobre pintura, literatura, i mentre parlen, Pierre decideix treure una mà dissecada que portava dins la butxaca. Aquesta mà era la d’un criminal del 1736. L’endemà el protagonista decideix anar a casa d’en Pierre a veure com li va tot. Pierre ha decidit penjar la mà a la campana de la porta, però el propietari de la casa on viu, decideix anar-hi. Quan el propietari arriba a la casa li diu a Pierre que la mà de la porta i tot seguit decideix posar-la a la campana de la seva alcova. L’endemà a les 6 del matí truquen a l’amic de Pierre, ha passat un fet horrible a la nit. Quan arriba a l’habitació de Pierre ja hi ha la policia; al llit, hi ha el cos de Pierre inconscient.  Quan l’amic mira l’alcova no troba la mà que el dia anterior havia col·locat Pierre. Des d’aquest moment Pierre no torna a ser el mateix i finalment mor a l’hospici delirant. Quan van a enterrar el cos a Normandia, els treballadors mentre buscaven un lloc per poder col·locar el cos de Pierre van trobar un taüt. Els enterradors van fer saltar la tapa i a dins hi van veure un esquelet amb un monyó tallat.

“La mà dissecada” al principi té un to irònic i festiu perquè Pierre i els seus amics mentre parlen fan bromes i diuen ironies. Per exemple quan Pierre treu la mà i diu: -Us presento un gran criminal amic meu. O quan un dels amics li contesta a un altre: -I qui ha begut, beurà. Després que els amics marxen cada un a casa seva, el to canvia. Comença a ser pessimista, de terror, l’amic de Pierre es comença a preocupar, a somiar, dorm malament i té sensacions estranyes. La intenció de l’autor és moralitzar al lector perquè explica que no es pot jugar amb els morts ni riure’s d’ells. Pel que fa a l’estructura del text  la introducció va des de ‘’Ara fa uns vuit mesos’’ fins a ‘’cadascú tornà a casa seva’’. La introducció vas des d’aquests punts perquè explica com comença tota la història de la mà i Pierre. Pel que fa al nus que s’inicia a ‘’L’endemà vaig anar a casa de’’ i acaba a ‘’es creia perseguit per un espectre.’’ El nus va des d’aquestes parts perquè explica com es compliquen els fets. Explica com l’estat de Pierre va empitjorant. I el desenllaç va des de ‘’Un dia em va venir’’ fins al final, perquè es la part on s’explica la mort de Pierre i el seu enterrament. 

El registre és proper, espontani però quan acaba la festa dels amics és més estàndard perquè tot i que la gent no estigui informada sobre fets estranys o que només es llegeixi el relat tingui la edat que tingui excepte els menors de 10 anys poden seguir la historia, tot i que, hi ha algunes paraules que no s’utilitzen gaire. Hi ha alguns petits canvis de registre perquè aquest text es va escriure durant el segle XIX, i per aquest motiu apareixen algunes paraules que actualment no s’utilitzen gaire. Hi ha ironies per exemple Pierre diu que la mà li donarà pensaments seriosos cada nit. Hi ha una personificació que és la mà dissecada perquè la mà actua per si sola i a la vida real una mà no pot fer accions com per exemple matar a algú. Hi ha una sinestèsia que és: ‘’La mà pudia a malvat’’ perquè la mà està relacionada amb el sentit del tacte en comptes de l’olfacte.

 Els personatges principals són en Pierre, que és el protagonista, i l’amic que és el narrador. Pel que fa a la caracterització dels personatges és indirecta. Pierre és jove, atrevit, irònic, ja que es capaç de portar la mà d’un assassí amb ell i no li far por riure’s dels morts. L’amic de Pierre és amistós, jove, més responsable que Pierre i conscient de la veritat, del que passa.  El narrador és testimoni perquè és en primera persona i és amic de Pierre que és el protagonista i veu tot el que passa. El temps es basa en un flashback i a partir d’aquí és lineal cronològic. La narració es localitza al principi a casa de l’amfitrió, després a la casa de Pierre, a París i finalment a Normandia on enterren a Pierre, al segle XIX.

 Aquesta història no m’ha deixat indiferent perquè aquests temes no es llegeixen gaire sovint. Aquesta història en parlar d’una mà dissecada és força estrany, mai havia llegit res semblant i m’ha agradat. Té una funció alliçonadora perquè explica que no es bo riure dels morts, ni dels esperits. Una altre manera d’interpretar aquesta història és que has de fer mes cas als teus amics quan et donen consells i no agafar-te la vida rient. En conclusió que amb el tema dels morts no s’hi pot jugar. M’ha agradat molt perquè quan la comences a llegir no pots parar fins que l’acabes, és intrigant.  La recomanaria a tots els meus amics perquè es una lectura ràpida i senzilla, a més a més, és divertida i diferent a totes les altres lectures que normalment fem.